2015

 


Amparo Gómez, Antonio Francisco Canales y B. Balmer (eds.), Science Policies and Twentieth-Century Dictatorships. Spain, Italy and Argentina. London: Ashgate, 2015.

Aquest llibre explora les connexions entre les polítiques científiques de tres països amb una turbulenta història política en el segle XX: Espanya, Itàlia i Argentina. Centrant-se en aquests tres països, els autors presenten estudis de cas que subratllen les característiques i especificitats dels processos polítics dictatorials i democràtics implicats en la producció de la ciència i tecnologia. L'atenció a les dictadures ofereix l'oportunitat d'ampliar el nostre coneixement – més enllà de l'extensa bibliografia existent sobre l'Alemanya nazi i l'URSS- sobre el nivell d'implicació política dels científics en contexts no democràtics i fins a quin punt actuaren com a polítics. Els temes principals del llibre inclouen qüestions com les formes d'organització i institucionalització de la ciència en el segle XX, la implicació de les comunitats científiques en el govern de la ciència i les seues institucions; el paper de la ideologia en el desenvolupament científic, les pràctiques científiques adoptades per les comunitats científiques en diferents contexts; i les característiques de la ciència i la tecnologia produïdes en aquests contextos.

 


Antonio Francisco Canales Serrano y Amparo Gómez Rodríguez (eds.), La larga noche de la educación española. El sistema educativo español en la posguerra. Madrid, Biblioteca Nueva, 2015.

La majoria dels nou treballs que composen aquesta obra col·lectiva tenen el seu origen en el curs "Educación y franquismo: la educación española de posguerra" celebrat en la Universidad de La Laguna l'abril de 2010. Els precedeix una presentació a càrrec dels editors, intitulada "Educación y franquismo: ruptura e involución", en la qual es posen de relleu els problemes que des del començant va tenir el règim franquista amb el món de la cultura i la imposició en aquest de les “postures reaccionàries” sobre les “propostes modernitzadores” que pretenien algun tipus de reconducció totalitària d'allò existent. Els textos inclosos, elaborats en general per reconeguts especialistes del tema tractat en cada cas, estan a càrrec de Carme Molinero ("El Franquismo en el siglo XX español”: origen de la guerra civil, un nou model jeràrquic i disciplinat), Olegario Negrín-Fajardo ("La depuración franquista del profesorado en los Institutos de Segunda Enseñanza”: depuració del professorat, expedients resolts (1937-1943), repressió i depuració als Instituts de Tenerife”), Salomó Marqués ("La escuela en los años 40”: un nou magisteri, el nou ordre, la escola nacional-catòlica, la realitat escolar), Antonio Fco. Canales Serrano ("El bachillerato en los años 40: la victoria católica": la llei del 1938, el desmantellament de la xarxa pública, l'"edat d'or" dels col·legis religiosos catòlics, el debat sobre l'ensenyament mitjà), José Manuel Alfonso Sánchez ("Ne sutor ultra crepidam. La Iglesia y la reforma de las enseñanzas medias (1951-1953)": la reforma de l'ensenyament mitjà de 1953, protagonistes, negociacions, intervencions de la Comissió episcopal d'ensenyament, jerarquies eclesiàstiques i el Vaticà), Patricia Delgado Granados ("Las enseñanzas profesionales en el primer franquismo: tentativas de intervención y repercusión socio-educativa": l'Estat i les ensenyances professionals, la llei de formació professional de 1955), Francisco Morente ("Entre tinieblas: La universidad española en la larga posguerra": la universitat en guerra, universitat i franquisme, universitat i feixisme), Consuelo Flecha García ("La educación franquista y las mujeres": una societat patriarcal, aules segregades, ensenyament professional de les dones, accés al batxillerat i la universitat, dones professionals, ruptures i dissimulacions) i Teresa González Pérez ("La educación de las mujeres en los años 40": la Sección Femenina en Canàries, accions a la rereguarda, acció i control social, educació i adoctrinament). [Extret de Boletín de Historia de la Educación, 49, 2015)

 


Andrea Geniola, "Il nazionalismo regionalizzato durante il primo franchismo. Un caso di regionalismo banale (1939-1959)", dins Michelangela Di Giacomo, Novella di Nunzio, Annarita Gori i Francesca Zantedeschi, Piccole tessere di un grande mosaico. Nuevo prospettive dei regional studies, Ariccia, Aracne editrice int., 2015.

Els estudis més recents sobre la regió i el nacionalisme regionalitzat com a factor de nacionalització a través de la integració discursiva de la petite patrie en la Grande Nation ofereixen l’oportunitat d’una nova mirada a les coordenades de la qüestió nacional a Espanya. En aquest sentit, l’estudi de l’època franquista s’ha enriquit amb una perspectiva addicional: la recerca sobre la dimensió regional del règim i les possibles articulacions regional(iste)s del nacionalisme oficial. Seguint aquest fil, el capítol explora l’esmentada hipòtesi, concentrant-se en la manera com la dictadura franquista va tractar les cultures i identitats subestatals. Més enllà de la solució centralista i de la condemna del rojoseparatismo, és possible identificar alguns temes relativament nous que es desenvolupen en una cronologia reconeixible. En una primera fase (1939-1959), el règim es concentra en la definició dels límits de l’anomenat regionalismo bien entendido, a través de la construcció d’entitats culturals i folclòriques i circumscrivint l’ús de les cultures regionals i de les seves llengües, costums i història local al paradigma del bagatge de la tradició.

 


 

Rodrigo Araya Gómez, Organizaciones sindicales en Chile. De la resistencia a la política de los consensos: 1983-1994, Providencia, Ediciones Universidad Finis Terrae, 2015.

L'enfocament de Rodrigo Araya té reminiscència d'un similar esforç desplegat als anys 60 per Jorge Barría, i als anys 80 i 90 pels sociòlegs Guillermo Campero, José Valenzuela, Gonzalo Falabella i Patricio Frías, qui, al caliu de l'activisme polític sindical de les seves respectives èpoques, volgueren contribuir a la reflexió sobre el paper que estaven jugant llavors les orgàniques superiors del sindicalisme. Seguint aquesta tendència, Rodrigo també ha deixat a un costat l'experiència i la subjectivitat del treballador comú. En el seu cas, ha focalitzat el seu interès en les propostes i les estratègies d'acció de la Coordinadora Nacional Sindical, el Comando Nacional de Trabajadores i la Central Unitaria de Trabajadores.

Utilitzant premsa de l'època, així com fullets i documentació d'arxiu, aquesta investigació, tot i estar concentrada en les organitzacions sindicals de nivell superior, té com a rerefons el procés que va conduir a la fi del sistema militar i a l'arribada al poder d'un govern de transició que va mantenir bona part de les estructures polítiques, socials i econòmiques heretades de la dictadura. Aquest context polític, sumat a l'experiència viscuda a l'exili, l'agitat debat ideològic en el si dels partits polítics sobre les causes del cop de 1973, el final de la Guerra Freda i les restriccions a l'organització colectiva durant més d'una dècada, foren facotrs importants que afectaren l'orientació i l'acció dels sindicats.

 


 Manuel Pérez Ledesma e Ismael Saz (Coords.), Del franquismo a la democracia, 1936-2013, Madrid, Marcial Pons i Universidad de Zaragoza, 2015.

El present llibre analitza les cultures polítiques al llarg de dos règims antagònics. Per una banda, la dictadura franquista que s'erigí amb l'objectiu d'acabar per sempre amb el liberalisme i la democràcia. Per l'altra, la monarquia parlamentària que, en canvi , es bastí des de la voluntat dels espanyols de recuperar els valors il·lustrats i democràtics. Aquest volum estudia els processos històrics a través dels quals les diverses cultures polítiques van configurar , s'adaptaren o s'oposaren a aquests sistemes polítics, al temps que experimentaren transformacions i continuïtats. Entre les diferents contribucions el volum inclou "Derechas e izquierdas en la España postfranquista" (pp. 361-394) de Carme Molinero i Pere Ysàs. 

 

  


 Susana Bayó Belenguer, Getting it Wrong in Spain. From Civil War to Uncivil Peace (1936-1975), London; New York, Routledge & University of Glasgow, 2015.

El present llibre reuneix un seguit d'aportacions que, des d'una perspectiva interdisciplinar, tracten la Guerra Civil espanyola, les seves víctimes, la seva fi i seqüeles. El recull de capítols d'aquest llibre van ser publicar originalment en Bulletin of Spanish Studies, volum 91, números 1-2 (gener-febrer 2014). Entre les diferents aportacions el volum inclou "Subsistencia y actitudes populares durante el primer franquismo" (pp. 179-198) de Carme Molinero.

 

 

  


 

Antonio César Moreno Cantano, Anticlericalismo y crítica social: el sacerdote republicano Hugo Moreno López / Juan García Morales (1883-1946), Tomares (Sevilla), Muñoz Moya Editores, 2015.

La present investigació analitza la vida, l'obra i l'actividad pública del sacerdot d'Almería Hugo Moreno López. Des de molt jove, i a l'ampar de l'encíclica de Lleó XIII Rerum Novarum, va estar molt vinculat amb el catolicisme social, mitjançant la participació en diaris locals d'aquest signe. Igualment, va participar en les missions del pare Francisco de Paula Tarín a Almería, cosa que el va portar a conèixer de primera mà la crua realitat social i econòmica d'aquesta província, despertant en el seu interior la defensa dels més desfavorits front als abusos de les classes acomodades. El 1917 es va traslladar a Madrid, començant una brillant carrera literària i cultural en destacats mitjans impresos de la capital, on va aprofundir en l'estudi dels grans ascetes i místics de l'Espanya del Segle d'Or. Gràcies a aquests textos va entrar en contacte amb un gran nombre d'escriptors modernistes, com Azorín, Baroja..., que el van fer conviure -des de la faceta literària- amb l'anticlericlarime. Aquest bagatge cultural junt a la seva experiència prèvia a Almería van eclosionar quan el 1927 la diòcesi de Madrid li va retirar las llicències ministerials i li va obligar a retornar a la seva província de naixement. Lluny d'acatar aquesta mesura, Hugo Moreno romangué a la capital i amb l'arribada de la Segona República el 1931 es va presentar públicament sota el pseudònim de Juan García Morales, un personatge marcadament anticlerical i promotor d'una profunda reforma que acabés amb les desigualtats socials. Els seus nombrosos articles en el diari Heraldo de Madrid, així com les seves variades obres son identificatius d'aquesta actitud. La seva estreta col·laboració amb les autoritats republicanes el va portar a enfrontar-se decididament, durant el temps de la Guerra Civil, al concepte de Creuada que promovia la jerarquia eclesiàstica espanyola i el bàndol franquista. El 1939 s'exilià a França, on conegué la pobresa, la malaltia i la presó. El 1946, morí en el més complet dels anonimats. Aquest text pretén rescatar la seva memòria de l'oblit i donar a conèixer la seva figura a les noves generacions nascudes ja en llibertat.

 


 

Antonio Francisco Canales Serrano i Amparo Gómez Rodríguez (eds.), La larga noche de la educación española. El sistema educativo español en la posguerra, Madrid, Biblioteca Nueva, 2015.

Aquest llibre ofereix una visió general de la realitat educativa sota el primer franquisme a través de contribucions de reconeguts especialistes sobre els diferents àmbits i trams educatius.
El franquisme estroncà les tendències que havien emmarcat l'evolució de l'educació espanyola des del canvi de segle sota tres règims tant dispars com la Restauració, la Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República. Amb el canvi de rumb que imprimiren a l'educació espanyola, els vencedors de la Guerra Civil aspiraven a apartar-la de les modernes corrents pedagògiques occidentals i reconciliar-la amb les glorioses tradicions imperials espanyoles. Aquest colp de timó es va traduir en una profunda involució en tots els àmbits educatius, des de la desprofessionalització del magisteri fins al tancament de la meitat dels instituts públics, passant per la desescolarització d'àmplies capes de la població. Les ombres s'imposaren sobre les llums de dècades precedents fins extingir-les i una llarga nit que abastaria més de vint anys es va abatre sobre l'educació espanyola.

De les distintes contribucions volem destacar "Educación y franquismo: Ruptura e Involución" (pp. 13-22) i "El bachillerato en los años cuarenta: la victoria católica" (pp. 97-130) d'Antonio Fco. Canales Serrano i Amparo Gómez Rodríguez i d'Antonio Fco. Canales en solitari respectivament. Així mateix destaquem "El franquismo en el siglo XX español" (pp. 23-38) de Carme Molinero i "Entre tinieblas. La universidad española en la larga posguerra" (pp. 185-220) de Francisco Morente.

 

 


 

Javier Tébar, Manel Risques, Martí Marín y Pau Casanellas, Gobernadores. Barcelona en la España franquista (1939-1977), Granada, Comares, 2015.

No podem comprendre el franquisme sense tenir en compte el funcionament del poder a les províncies. Els totpoderosos governadors civils franquistes -que, alhora, eren els caps provincials del partit únic- van garantir la implantació, funcionament i supervivència del règim. Ells encarnaven la maquinària de l’Estat i satisfeien els interessos de les bases socials de la dictadura. I, evidentment, també reprimien qualsevol temptativa d’infracció de l’ordre públic, atesa la seva funció de coordinar les forces policials a les províncies. Aquest llibre, que constitueix un estudi original -i elaborat a partir de fonts inèdites- sobre el franquisme a Barcelona entre 1939 i 1977, intenta observar la dictadura “des de dins”, a través de l’anàlisi de la figura dels governadors civils i de les polítiques posades en pràctica en aquesta província, una de les més importants del país, durant quatre dècades.

Índex

 

 


 

Carme Molinero, Manel Risques i Francesc Vilanova (coords.), Sobre el franquisme i Catalunya. Homenatge a Borja de Riquer i Permanyer, Barcelona, Efadós, 2015.

Aquesta és una obra d'homenatge al mestre d'historiadors Borja de Riquer, ja catedràtic emèrit, feta per diversos amics i deixebles seus: Conxita Mir, Francesc Vilanova, Carme Molinero, Joan B. Culla, Pere Ysàs, Manel Risques, Antonio F. Canales, Martí Marín, Francisco Morente i Ricard Vinyes. S'hi reuneix un conjunt de textos que expliquen, des d'angles diferents i àmbits diversos (la política, l'exili, la repressió, la cultura, l'antifranquisme, etc.), com es va viure la dictadura franquista a Catalunya, els seus efectes i les resistències que va generar en la societat fins a la recuperació de la democràcia i l'autonomia. El desplegament de la dictadura franquista a Catalunya va significar, com a la resta d'Espanya, un trencament brutal amb l'experiència republicana i democràtica de la dècada dels trenta del segle XX, però també va implicar unes dimensions repressives i coactives, més enllà de la persecució política i social, que van afectar el moll de l'os de la identitat del país.

Índex

 


 

 Santiago Castillo i Montserrat Duch (coords.), Sociabilidades en la historia, Tarragona, Asociación de Historia Social, 2015.

L'abril de 2015 el grup Ideologies i societat a la Catalunya contemporània i la Asociación de Historia Social van organitzar el VIII Congrés d'Història Social al Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili (URV).

Entre les diverses comunicacions hi destaquen, de Cristian Ferrer González, "«Partido de masas, partido clandestino». Redes, activismo y militancia comunista bajo el franquismo"; i d'Helena Saavedra Mitjans, "Formas y procesos de socialización de las mujeres en el marco de la universidad franquista (1957-1977)".

 

 

 


 

Pilar Folguera, Juan Carlos Pereira, Carmen García, Jesús Izquierdo, Rubén Pallol, Raquel Sánchez, Carlos Sanz i Pilar Toboso (eds.), Pensar con la historia desde el siglo XX. XII Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea, Madrid, UAM Ediciones, 2015.

El setembre de 2014 els Departaments d’Història Contemporània de la Universidad Autónoma de Madrid (UAM) i Complutense (UCM) van organitzar el XII Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea. Es van celebrar 38 tallers amb més de 500 ponències i una xifra superior als 700 assistents. Entre els objectius del congrés es volia dur a terme un cert “estat de la qüestió” sobre el què estan treballant els seus joves investigadors, els seus temes d’interès, els camins pels que transcorrerà la producció històrica a l’Estat i en alguns altres països de procedència dels assistents. Els treballs publicats en aquestes actes inclouen molts diversos objectes d’estudi: Història de la Guerra i dels Conflictes, Història Política, Història de la Educació, Història de les Relacions Internacionals, Història Global, Història Econòmica, Història Empresarial, Història de les Relacions de Gènere, Història Comparada, Història Local, Història de l’Església, Història Postcolonial... i tot referit a molts diversos àmbits: Espanya, Europa, Amèrica, Àsia. 

Dintre de la compilació destaquem els articles de diversos membres del CEFID: Helena Saavedra Mitjans, "Mujeres universitarias en el distrito universitario de Barcelona en el franquismo. Una aproximación cuantitativa", pp. 1065-1090; Olga Glondys, "Las becas del Congreso por la Libertad de la Cultura a los creadores antifranquistas: ¿Un ejemplo de la intervención política en la cultura?", pp. 1391-1412; Steven Forti, "El comunismo visto por aquellos que decidieron abrazar el fascismo. Una primera aproximación", pp. 3831-3839; Andrea Geniola, “Del nacionalismo banal al oficial-nacionalismo. Una lectura crítica y una cuestión conceptual”, pp. 4067-4088.

 


Dianella Gagliani (coord.), Fascismo/i e Resistenza. Saggi e testimonianze per Luciano Casali., Viella Librería Editrice, 2015.

En aquest volum, gràcies a les síntesis interpretatives, les noves aproximacions interdisciplinàries, les investigacions de primera mà sobre el tema de la Resistència, del feixisme i del franquisme, a més de les transicions a la democràcia, i amb un enfocament de llarg, mitjà i curt recorregut temporal, s’hi evidencien els trets més significatius de la gran guerra civil europea, dels seus llegats y de la difícil superació, així com també dels seus anticossos, juntament a les relacions particulars entre els individus i el col•lectiu. D’aquest temes, que formen part del camp d’estudi de Luciano Casali, i que ha treballat àmpliament al llarg dels seus cinquanta anys d’investigació i de quaranta anys dedicats a l’ensenyament, s’ocupa el present llibre. De les diferents contribucions destacar els capítols de “La guerra civile e la costruzione della dittatura franchista all’epoca dei fascismi” (p. 29-41) de Carme Molinero, “La política della dittadura franchista per il sequestro e la rieducazione dei figli dei dissidenti politici. Un progetto e un sistema (1938-1949)” (p. 65-77) de Ricard Vinyes y finalment, “L’agonia della dittadura franchista” (p. 125-197) de Pere Ysàs.

 


PortugalManuel Loff, Filipe Piedade, Luciana Castro Soutelo (coords.), Dictaduras e Revolução. Democracia e políticas da memória, Coimbra, Almedina, 2015.

Aquest llibre aborda els usos polítics de la memòria col•lectiva entesa com a espai de confrontació de les diferents visions del passat, dissenyades com a narratives autojustificatives i autoreferencials. Estats, moviments sociopolítics, institucions o individus, produeixen discursos de memòria que es diferencien per classe i grup social, gènere i generació. Els règims democràtics resultants dels processos de transició han basat la seua legitimitat en el rebuig a l’opressió precedent a la seua instauració, preocupats per polítiques de memòria centrades en la reconciliació. També la historiografia i la divulgació històrica, particularment a través dels mitjans de comunicació, han desenvolupat inevitablement polítiques de memòria. Carme Molinero analitza les reminiscències franquistes de la dreta espanyola en el capítol “A herença do passado. O franquismo e a direita espanhola” (pp. 307-330); Pere Ysàs, en canvi, dedica el seu capítol a la memorialística de l’esquerra espanyola durant la Transició a “Memória e silêncio. A esquerda espanhola durante a transição” (pp. 331-352).

  


Margarida Colomer, Francesc Burniol. El mestre que fou depurat per republicà i catalanista, Voliana Edicions, 2015.

Francesc Burniol és un d'aquests discrets herois de la vida quotidiana sense els quals les viles, les ciutats i el país sencer no serien el mateix. Margarida Colomer, curosa investigadora, ens atansa a la vida d'aquest mestre que formà generacions d’argentonins. Va consagrar la seva vida a ser mestre d’escola d'Argentona des de 1893fins que fou apartat del magisteri per la dictadura franquista el 1939. Burniol podria haver estat un element més d'aquell magisteri sumís i dòcil que havia dissenyat la Llei Moyano amordaçat políticament i ideològica per ser servil als cacics locals. Seguint la seva vida assistim a la progressiva conscienciació i compromís per assolir una societat més justa i democràtica. Convençut de què els canvis socials perdurables són els que estan fonamentats sobre la transformació de les persones a través de l'educació. Els estudis sobre la repressió política del franquisme contra el magisteri posen en relleu, justament, que fou molt més dura i cruel als pobles petits que en les ciutats. Francesc Burniol i Argentona ens serveixen d’exemple per veure l'acarnissament en què s'actuà contra els mestres de poble per part de les autoritats locals.

 


Francesc Vilanova, Fer-se franquista. Guerra Civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946), Palma, Lleonard Muntaner, 2015.

Carles Sentís, periodista, espia, home de negocis, secretari d’un ministre falangista, és, probablement, un dels personatges més importants de la Catalunya franquista. Format en el periodisme catalanista d’abans de 1936, a partir de setembre d’aquell any, ja en plena guerra, el trobarem a Marsella i a Londres fent espionatge; escrivint cròniques de guerra per a la revista falangista Destino; contemplant la fi d’una “película de gángsters” al Cap de Creus el febrer de 1939. L’any 1944, al Congo “se ve por primera vez a los negros no tan lejos de nosotros los blancos”. El maig de 1945, a Dachau, “vamos a entrar en una Exposición o Feria de Muestras”. Davant els dirigents nazis jutjats a Nuremberg, consignava que “los intérpretes o traductores están encerrados en una auténtica jaula de cristal, como periquitos de lujo”. A Nova York, hi va anar per informar als “españoles de verdad”. Aquest és el periple vital i professional dels deu anys que van transformar la vida de Carles Sentís: del periodisme català i en català de la primavera de 1936 a l’“ejemplo típico [...] de una generación españolísima”, el gener de 1947: “Somos sencillos y optimistas; y la fe ciega en España nos inunda el espíritu y el alma”. Deu anys intensos per fer-se franquista.Pilar Folguera, Juan Carlos Pereira, Carmen García, Jesús Izquierdo, Rubén Pallol, Raquel Sánchez, Carlos Sanz i Pilar Toboso (eds.), Pensar con la historia desde el siglo XX. XII Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea, Madrid, UAM Ediciones, 2015. El setembre de 2014 els Departaments d’Història Contemporània de la Universidad Autónoma de Madrid (UAM) i Complutense (UCM) van organitzar el XII Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea. Es van celebrar 38 tallers amb més de 500 ponències i una xifra superior als 700 assistents. Entre els objectius del congrés es volia dur a terme un cert “estat de la qüestió” sobre el què estan treballant els seus joves investigadors, els seus temes d’interès, els camins pels que transcorrerà la producció històrica a l’Estat i en alguns altres països de procedència dels assistents. Els treballs publicats en aquestes actes inclouen molts diversos objectes d’estudi: Història de la Guerra i dels Conflictes, Història Política, Història de la Educació, Història de les Relacions Internacionals, Història Global, Història Econòmica, Història Empresarial, Història de les Relacions de Gènere, Història Comparada, Història Local, Història de l’Església, Història Postcolonial... i tot referit a molts diversos àmbits: Espanya, Europa, Amèrica, Àsia. Dins de la compilació destaca l’article d’Andrea Geniola, titulat “Del nacionalismo banal al oficial-nacionalismo. Una lectura crítica y una cuestión conceptual”.

Campus d'excel·lència internacional U A B