2013

 

José-Ramón López García, Fábula y espejo. Variaciones sobre lo judío en la obra de Max Aub., Colección: Biblioteca del Exilio, Renacimiento Editorial 2014.

 

 

Max Aub Mohrenwitz (1903-1972), un dels grans noms de l’exili republicà de 1939, és responsable d’una contribució pionera en la literatura i memòria sobre la persecució i extermini jueu en el context espanyol. En l’obra Fábula y espejo: variaciones sobre lo judío en la obra de Max Aub s’analitzen les relacions complexes, transversals i constants amb el món jueu que s’inscriuen en la meditació conjunta que l’obra aubiana planteja sobre la modernitat i els seus principis centrals (raó, progrés, sistema democràtic, condicions de representació artística, nacionalitat...). Les set variacions d’aquest llibre proposen que la fabulació i el desdoblament especular s’acaben confirmant com els dos pols en els que es mou Max Aub quan ha d’enfrontar-se a la «prosàpia jueva» que va formar part de la seva identitat. D’aquesta manera, s’analitza la trajectòria de la genealogia aubiana i la decisió d’inscriure’s en una espanyolitat liberal i moderna que ha reivindicat el passat semític i sefardita alhora que els totalitarismes envaïen Europa; la modulació d’allò jueu en el marc narratiu d’El laberinto mágico després de la seva reclusió en camps d’internament francesos; la defensa d’una concepció moderna de la tragèdia que té les seves arrels en Cervantes i que en San Juan (1943) denuncia als responsables del Holocaust mitjançant la crítica a la raó d’Estat i una lectura política d’allò religiós; l’epistolari a l’exili amb Américo Castro, donen fe de l’admiració i respecte que no anul•len la discrepància; el debat amb les idees de Jean-Paul Sartre en el qual es confronten de forma polèmica dos humanistes davant la qüestió jueva; la reconstrucció del viatge a Israel al 1966 que va ser decisiu per confirmar el seu rebuig a les interpretacions essencialistes i metafísiques del judaisme i la reivindicació d’allò jueu com un àmbit de valors internacionalistes i moderns; o, finalment, la particular visió del conflicte àrab-israelí després de la denominada «guerra dels sis dies» plasmada en el poeamri pòstum Imposible Sinaí (1982).

Jordi Larios (ed.); La cara fosca de la cultura catalana. La col·loboració amb el feixisme i la dictadura franquista, Palma, Lleonard Muntaner Editor, 2013

Aquesta publicació recull una selecció de ponències que es van presentar al congrés sobre The Dark Side of Catalan Culture: Far-Right Ideologies in the Work of 20th Century Catalan Artists and Writers, organitzat pel Centre for Catalan Studies de Queen Mary, University of London, i celebrat a Londres el juliol de 2008. Els autors, que treballen en universitats del Països Catalans i del Regne Unit, estudien des de divereses perspectives la pulsió autoritària d'intel·lectuals catalans i mallorquins que van ser falangistes o van col·laborar amb la dictadura franquista, o totes dues coses alhora.

Dins d'aquesta obra destaquem els capítols de Martí Marín Corbera, "El catalanisme franquista: Josep Pla i l'operació Porcioles (pp. 97-149), Francesc Vilanova "La gent de Destino i altres franquistes de Barcelona davant la Guerra Mundial: la Gran Bretanya com a exemple" (pp. 201-233), i Mercè Picornell Belenguer "Entre españolas auténticas i monstruosas excepciones: Francisca Alcover i la (des)autorització d'un espai polític per a la dona mallorquina (1933-1939)" (pp. 327-361).

 

 

Mota Muñoz, José Fernando; Rúa Fernández, José Manuel; Vicente Izquierdo, Manuel, “Cuellos blancos”: de empleados a trabajadores. El movimiento sindical de banca y ahorro en Barcelona (1955-1980), Materials d’Història de l’Arxiu de la Fundació Cipriano García – CCOO de Catalunya, 2013.

Al “treballador bancari” se l’ha considerat tradicionalment un tipus de “empleat privilegiat” respecte a l’obrer industrial; aquesta afirmació formaria part dels estereotips construïts i difosos sobre els treballadors de “coll blanc”. Segons aquesta visió, el “bancari” seria un empleat ben pagat, identificat amb la “classe mitjana”, “immobilista” i, per tant, suposadament conformista, poc polititzada i aliena, per la mateixa lògica, a l’activitat sindical. Tanmateix, durant els últims anys del Franquisme i la transició a la democràcia en el nostre país, es va posar de manifest una més que notable activitat polític-sindical dirigida per un grup capaç de mobilitzar i inspirar confiança a centenars de bancaris. El xoc d’aquestes dues imatges descrites és en gran mesura una de les qüestions centrals, sinó la principal, del estudi número 4 de la col·lecció “Materials d’Història de l’Arxiu”, del qual és coautor José Fernando Mota Muñoz. 

Cremades i Arlandís, Vicent i Alonso i López, Jesús Eduard (coord.), La transició democràtica: mirades i testimonis, Editorial Riublanc, València, 2013.

La transició democràtica: mirades i testimonis tracta de donar-ne una visió global i alhora aportar testimoniatges directes viscuts pels seus protagonistes a la Safor. Manuel Alcaraz, professor de la Universitat d’Alacant, fa una molt ponderada introducció en el marc espanyol; Ferran Archilés, professor d’Història Contemporània a la Universitat de València, se centra en la transició valenciana, mentre que Vicent Cremades i Jesús Alonso tracten el cas de la Safor. Els protagonistes d’aquell moment ens conten i comenten les seues vivències més intenses i opinen, així mateix, sobre les mobilitzacions populars i el moment de crisi dels darrers anys.

Lorenzo Rubio, César, Cárceles en llamas. El movimiento de presos sociales en la Transición, Ed. Virus, Barcelona, 2013. 

A través de l’estudi de la conflictivitat carcerària dels anys de la Transició, Cárceles en llamas explica en detall el procés de transformació de les presons franquistes fins al sistema penitenciari vigent en els nostres dies. Quant desprès de la mort de Franco s’obriren les portes de les presons per a deixar sortir als opositors polítics a la dictadura, ningú imaginava què vindria a continuació. Davant l’omissió de la seva causa en les mesures d’amnistia, els presos comuns van pujar a les teulades per a reclamar la llibertat i un canvi radical del sistema penal i penitenciari.

Al front del moviment de presos socials, la COPEL (acrònim de la Coordinadora de Presos en Lluita) va signar els manifestos que acompanyaren les vagues de fam, autolesions i motins mitjançant els quals es reivindicaren com a víctimes del franquisme. Es tracta d’un recorregut travessat per episodis foscos i zones ombrívoles sobre les que aquesta obra aporta llum i rigor, sense renunciar a un enfocament crític que qüestiona el discurs hegemònic sobre el procés que va establir els pilars de la reclusió contemporània a l’Estat espanyol.

 

 

Moreno Cantano, Antonio César (coord..), Cruzados de Franco. Propaganda y diplomacia en tiempos de guerra (1936-1945), Colección: Estudios Históricos La Olmeda. Piedras Angulares, 2013.

L’obra Cruzados de Franco. Propaganda y diplomacia en tiempos de guerra (1936-1945), elaborada per reconeguts especialistes nacionals i estrangers, persegueix objectius ben diferents. En primer lloc, redefinir la importància de la propaganda exterior, en un context de guerra, com a mecanismes de reafirmació interna i de promoció davant les grans potències mundials. En segon lloc, aprofundir en la política exterior i cultural de l’Espanya franquista a Europa, Amèrica i Àsia. A més, pretén aproximar el lector a les iniciatives i a les missions dels propagandistes i dels diplomàtics franquistes en diferents enclavaments estrangers. El seu estudi, revelarà, a la vegada, elements claus sobre la heterogeneïtat política del personal adscrit al Ministerio de Exteriores o a la Delegación Nacional del Servicio Exterior de Falange. Un altre punt d’interès consisteix en analitzar la plasmació física de la propaganda espanyola durant ambdós conflictes, és a dir, revisar els llibres, opuscles, fulletons i la premsa que circulen dins de la península ibèrica entre 1936 i 1945. Finalment, completa el panorama historiogràfic sobre les relacions diplomàtiques espanyoles des de la instauració del franquisme fins al final de la contesa mundial. 

 

 

Amaya, Álex, El acelerón sindicalista. El aparato de propaganda de la Organización Sindical Española entre 1957 y 1969, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Madrid, 2013.

Aquest llibre, resultat de la tesi de la tesi doctoral del autor, és un estudi complet sobre el discurs articulat i desenvolupat per la Organización Sindical Española entre el anys 1957 i 1969, així com un anàlisi exhaustiu de les característiques i l’evolució de l’estructura funcional de l’aparell de propaganda sindical abans i durant aquest període.

L’obra explora temàtiques com la relació entre les classes populars i la institució del règim encarregada del seu control i enquadrament, la influència i evolució del falangisme en el sindicalisme oficial i en l’entramat institucional franquista, les lluites polítiques existents en el sí de la dictadura i el paper jugat per la propaganda en el canviant àmbit de la premsa i el periodisme. Tot plegat, en un determinant context històric, el dels anys 60, marcat per profundes transformacions socials, econòmiques i polítiques. Un període crucial pel règim franquista en la seva voluntat de projectar-se cap el futur i també per una societat espanyola en progressiva configuració com a motor fonamental del canvi democràtic. 

 

Fătu-Tutoveanu, Andrada; Jarazo Álvarez, Ruben (eds.), Press, Propaganda and Politics: Cultural Periodicals in Francoist Spain and Communist Romania, Cambrige, Cambridge Scholars Publishing, 2013.

Aquest treball col·lectiu té com a objectiu comparar els mitjans de comunicació (premsa i, en particular, culturals) a l'Espanya franquista i Romania comunista, la col · locació dels dos paradigmes oposats en un enfocament comú amb la intenció d'identificar els patrons intricats compartits i connexions entre ells, però, al mateix temps, sense deixar de banda les seves diferències radicals.

Dins d’aquesta obra destaquem els dos capítols de Alex Amaya, el primer escrit amb Manuela Marin “Francoism and Communism: A Historical Approach” (pp. 2-13); i l’altre en solitari anomenat  “War of Words: Similarities and Differences between Francoist Spain and Communist Romania in the Development of Totalitarian Propagandistic Systems” (pp. 32-55).

 

Picornell Belenguer, Mercè, Continuïtats i desviacions. Debats crítics sobre la cultura catalana en el vèrtex 1960/1970, Lleonard Muntaner, Editor, 2013.

L’objectiu d’aquest volum és analitzar les dinàmiques de canvi que afecten la cultura catalana en la frontera de la dècada que conduiria a la democràcia, un moment en què el discurs que atorgava un sentit unificador a la cultura catalana sota el franquisme –el de la resistència davant les agressions del règim- ha deixat de ser l’únic que garanteix la cohesió cultural, sense que un nou projecte d’identificació s’hagi encara articulat per complet. Això genera una sensació de crisi que, junt amb l’emergència de noves plataformes des d’on crear opinió, provoca que surtin a la llum diferents posicionaments sobre la cultura catalana i la funció de la literatura en la seva definició. Temes com ara la possibilitat de generar una literatura <de consum>, la continuïtat cultural que hauria d’assumir la nova generació de joves educats en el franquisme o la promoció d’una contracultura pròpia generen debats rellevants per entendre el funcionament de la cultura i la literatura catalana.

Ruiz Carnicer, Miguel Á. (ed.). Falange. Las culturas políticas del fascismo en la España de Franco (1936-1975). Zaragoza: Institución Fernando el Católico, CSIC, Diputación de Zaragoza, 2013.

Aquest llibre, que recull les Actes del congrés  "Falange. Las culturas políticas del fascismo en la España de Franco (1936-1975)" celebrat a Zaragoza del 22 al 24 de novembre de 2011, reuneix les reflexions més recents d’alguns dels millors especialistes en la història de Falange i en l’evolució política del règim franquista. L’objectiu no és únicament actualitzar els coneixements històrics del que va ser l’encarnació del peculiar feixisme espanyol i després partit únic durant la dictadura; sinó també posar en valor la rellevància de Falange, en la seva complexitat i en las seves diverses manifestacions, en el conjunt del règim. Les col•laboracions van més enllà de la República, la guerra i la fase inicial del franquisme; i analitzen la seva influència al llarg de l’evolució del règim fins a la fi dels seus dies. Es tracte d’entendre millor la Falange real, no la imaginada o mitificada, i el seu paper en la societat espanyola; així com calibrar l’impacte de les idees en les que es van formar tant espanyols a l’hora d’entendre les peculiaritats socials i culturals de la societat de la transició.

En destaquem, entre d’altres, els capítols de Ferran Gallego: “¿Un puente demasiado lejano? Fascismo, Falange y franquismo en la fundación y en la agonía del régimen” (pp. 77-108); Francisco Morente: “Rafael Sánchez Mazas y la esencia católica del fascismo español” (pp. 109-141); Joan Maria Thomàs: “La unificación: coyuntura y proyecto de futuro” (pp. 169-177); Carme Molinero: “Falange y la construcción del régimen, 1939-1945. La búsqueda de unas bases sociales” (pp. 181-198); Ángelo Cenarro: “Encuadramiento y consenso en la obra del movimiento: mujeres, jóvenes, obreros” (pp.199-216); Martí Marín: “Falange y poder local” (pp. 231-252); Nicolás Sesma Landrin: “Sociología del instituto de Estudios Políticos. Un <grupo de elite> intelectual al servicio del partido único y del Estado franquista” (pp. 253-288) i Pere Ysàs: “El Consejo Nacional del Movimiento en el franquismo tardío” (pp. 365-380).

Mir, Conxita; Gelonch, Josep (eds.), Duelo y memoria. Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2013.

Aquest llibre editat per Conxita Mir i Josep Gelonch recull vuit aportacions sobre les intervencions memorials i el procés de construcció de la memòria històrica a Espanya i Europa. Partint de les diverses etapes memorials respecte de la Guerra Civil i la violència repressiva de la Dictadura franquista, s'hi analitzen els principals models d'actuació desenvolupats a Catalunya, Andalusia i les comunitats autònomes de la cornisa cantàbrica. S'hi tracten els reptes que la gestió d'un record traumàtic suposa per a la nostra societat democràtica, així com la gestió patrimonial dels espais públics de dol i de memòria. Els casos europeus estudiats (Finlàndia, Alemanya, França) ofereixen altres contextos i actuacions que permeten aprofundir en el coneixement de la gestió democràtica de passats de violència del segle XX.

Glondys, Olga. La Guerra Fría cultural y el exilio republicano español. Cuadernos del Congreso por la Libertad de la Cultura (1953-1965), Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2013. 

Segons Arthur J. Schlesinger, el Congrés per la Llibertat i la Cultura (1950-1967) va representar la inversió més rendible, intel·ligent i amb èxit de totes les despeses de la CIA. Com la principal organització-façana de l'Agència en el camp de la cultura durant la Guerra Freda, aquest organisme va aconseguir una promoció molt eficaç, per camuflada, de certs valors afins als objectius de EE. UU. Aquesta obra constitueix una primera aproximació des de la perspectiva hispànica a aquest capítol clau de la postguerra. Partint de la revista Cuadernos del Congreso por la Libertad de la Cultura (1953-1965), publicació financiada per la CIA mitjançant la Fundació Fairfield, es recorre l'acció ideològica del Congrés per la Llibertat de la Cultura en Amèrica Llatina i s'analitzen els “ponts” estesos per aquest organisme envers la dissidència en l'Espanya franquista. Aquest estudi reconstitueix les històries d'aquells exiliats que en major mesura van contribuir a la campanya estadounidenca en l'àmbit de la cultura, estableix les relacions entre els processos ideològics hispànics i universals, i reflexiona sobre la polèmica qüestió del finançament encobert i l'autonomia de la cultura en el context de la Guerra Freda. 

Mota Muñoz, José Fernando; Tébar, Javier, La muerte del espía con bragas: falangistas, policías, militares y agentes secretos en la Barcelona de posguerra. Barcelona: Flor del Viento, 2013.

Fent servir la mort d'un espia l'octubre de 1943 com a començament, José Fernando Mota Muñoz i Javier Tébar retraten la Barcelona de postguerra. La ciutat dels "vencedors", encara que alguns d'ells formin part de la paradoxal figura d'aquell que va ser o bé es va sentir "derrotat" dins del propi grup victoriós. És la ciutat "blava", la dels falangistes, els "camises velles", els excaptius, els excombatents i els exdivisionaris. En plena Segona Guerra Mundial, quan s'està arrasant Europa, és la ciutat on operen trames d'espionatge dels diferents països implicats en el conflicte bèl·lic. En el seu port està previst en aquell mateix mes un bescanvi de presoners angloamericans i alemanys. Per aquest motiu, al llarg del llibre desfilen passeurs, agents nazis, espies dels serveis secrets aliats, militars i policies espanyols dedicats a tasques d'informació i contra-informació. Però també autoritats polítiques i civils, estraperlistes, confidents i arribistes. En definitiva, un món fosc sobre el qual els autors han tractat de projectar una mica de llum.

Campus d'excel·lència internacional U A B