2005

Marín i Corbera, Martí , Catalanisme, clientelisme, franquisme. Josep Maria de Porcioles. Barcelona, Base , 2005 [SCEH, 2000]; edició actualitzada i corregida.

Josep Maria de Porcioles i Colomer (1904–93), alcalde franquista de Barcelona durant el període 1957-73, ha estat objecte de reflexions per part de col·laboradors fidels, de rivals dins de l’entramat del règim franquista i d’opositors antifranquistes. Aquest llibre contrasta aquestes visions a partir de tres eixos: l’origen del personatge abans d’esdevenir alcalde, l’entramat governatiu en el que va treballar, i el paper que va jugar en un món en el que ningú –ni el mateix Porcioles, digues el que digués- no podia apostar de debò per una opció reformista i catalanista, perquè mancava la condició imprescindible: la democràcia política. El llibre de Martí Marín és una contribució de primer ordre al coneixement de la ideologia d’un sector important de la burgesia catalana durant el franquisme.

Ortiz Heras, Manuel (coord.), Memoria e historia del franquismo. Cuenca, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2005.

El text recull les intervencions del “V Encuentro de Investigadores del Franquismo”, que va tenir lloc a la Universidad de Castilla-La Mancha (Albacete) el novembre de 2003, amb la col·laboració de la Fundación 1º de Mayo. Les sessions es van dividir en sis taules de debat: la primera es va ocupar de repressió y oposició (Manuel Ortiz Heras); la segona de les polítiques i de les relacions socio-econòmiques (Roque Moreno Fonseret); la tercera de cultura i medis de comunicació (Jordi Gracia); la quarta de associacionisme i socialització (Jorge Uría, Isidro Sánchez Sánchez), la cinquena de dones i franquisme (Conxita Mir, Carme Molinero) i la última de les relacions laborals i les condicions de vida de les classes treballadores (Pedro Oliver).

Vilanova i Vila-Abadal, El franquismo en guerra. De la destrucción de Checoslovaquia a la Batalla de Stalingrado. Barcelona, Península, 2005.

Entre 1939 i 1943, l'Espanya del Franco va somiar un futur esplendorós en el qual només tres grans imperis dominarien l'espai europeu: Alemanya, Itàlia i Espanya. Foren uns anys intensos, en els quals l'Espanya franquista observà, atònita i meravellada, joiosa i feliç, la destrucció de l'estat maçònic txecoslovac, l'esfondrament patètic i sense glòria de la III República Francesa, l'atac al cau de la bèstia boltxevic. Per posar un peu a la Nova Europa Nazi, el nucli de poder franquista necessitava, entre d'altres elements, la complicitat àmplia i estesa de tots aquells que poguessin emtre uns discursos adequats a la voluntat i a les necessitats de la dictadura. Noms com Manuel Aznar, Ignacio Agustí, Antonio Tovar o Dionisio Ridruejo; mitjans de comunicació com l'ABC, La Vanguardia Española, Arriba, Solidaridad Nacional i revistes como Destino y Mundo van posar en evidència que l'Espanya franquista mai va ser aliadòfila, ni va creure en la vitòria dels aliats, ni tan sols dels occidentals. Va apostar per la Nova Europa que proposava, a sang i foc, Adolf Hitler.

Vilanova i Vila-Abadal, La Barcelona franquista i l'Europa totalitària (1939-1946). Barcelona, Empúries, 2005.

A l'inici de la dècada dels quaranta, la Barcelona franquista era l'espai polític cultural, social i economic ocupat pels que s'encarregaven d'imposar les consignes del nou règim. En aquest assaig minuciós i apassionant, F. Vilanova ressegueix amb atenció la manera com els analistes d'aleshores, cadascun des del seu mitjà, van trasmetre una determinada visió del curs de la segona guerra mundial i dels estats totalitaris que la van protagonitzar. Així els mes destacats d'aquests periodistes s'anaven constituint en intel·lectuals de referència per a la Barcelona que havia fet creu i ratlla amb el passat republicà, a la qual fornien les pautes d'interpretació que convenien al nou règim. Francesc Vilanova ha escrit un llibre indispensable, que ens convida a recordar, contra l'oblit interessat, un pas significatiu de la nostra història contemporània i els personatges que s'hi van comprometre.

Klinkhammer, Lutz; Natoli, Claudio i Rapone, Leonardo (coords.), Dittature, opposizioni, resistenze. Italia fascista, Germania nazionalsocialista, Spagna franchista: storiografie a confronto. Milán, Unicopli, 2005.

El llibre recull les intervencions del seminari organitzat pel Istituto di Scienze Umane e delle Arti de la Università della Tuscia, pel Dipartimento di Studi Storici, Geografici e Artistici de la Università di Cagliari i pel Istituto Storico Germanico de Roma, que va tenir lloc a Tuscania (Viterbo, Itàlia) el març de 2003. En aquella ocasió diversos especialistes van poder debatre i profunditzar de forma comparativa temàtiques relatives a l'oposició i a la resistència en contra dels règims feixista, nazi i franquista. A més de proporcionar unes reflexiones valuoses, els participants, bé que de manera a vegades indirecte, van introduir-se en el debat neuràlgic sobre la definició del feixisme i sobre les diferències i similituds dels règims italià, alemany i espanyol, creuant les perspectives dels tres països. Hi col·laboren Leonardo Rapone, Francisco Sevillano Calero, Christoph Kleßmann, Claudio Natoli, David Ginard, Christof Dipper, Patrizia Gabrielli, Giuliana di Febo, Winfried Süß, Albertina Vittoria, Lutz Klinkhammer, Pere Ysàs i Santos Juliá.

Actes del Congrés La Transició de la dictadura franquista a la democràcia. Barcelona, 20, 21 i 22 d'octubre de 2005. Barcelona, CEFID-UAB, 2005.

Recull de les comunicacions presentades en el marc del congrés "La Transició de la dictadura franquista a la democràcia", celebrat al CCCB els dies 20, 21 i 22 d'octubre del 2005 i organitzat pel CEFID.

Giuliana Di Febo i Carme Molinero (eds.), Nou Estat, nova política, nou ordre social. Feixisme i franquisme en perspectiva comparada. Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer-CEFID, 2005.

Durant gairebé una dècada, de 1936 a 1945, la Itàlia feixista va exercir una intensa fascinació sobre un nombre considerable de dirigents franquistes, intel·lectuals, escriptors, periodistes, etc., els quals veien en el règim de Mussolini el model per a la nova Espanya. També la Itàlia mussoliniana maldava per presentar el Nuevo Estado espanyol com un reflex de l'expansió imparable de la seva influència i de les virtuts universals del feixisme.

En el marc del projecte de recerca "Dictadures al segle XX. Un estudi comparatiu entre Itàlia (1922-1945) i Espanya (1936-1957)", un grup d'historiadors catalans i italians de la UAB, la Università Degli Studi Roma Tre i la Università di Bologna, va analitzar aquestes relacions des de la perspectiva d'una història comparada de les dues dictadures.

Carme Molinero, La captación de las masas. Política social y propaganda en el régimen franquista. Madrid, Cátedra, 2005.

El règim franquista es va imposar i sostenir per la força, però alhora va emprar el discurs social propi del feixisme per presentar-se com un règim nacional i social al mateix temps i, d'aquesta manera, intentar conquerir el consens d'amplis sectors de la població. A diferència del que va passar respecte altres dictadures europees, fins ara la historiografia espanyola no ha dedicat una atenció rellevant a l'actuació del règim per a la captació de les masses. Aquest llibre s'apropa al discurs i a les polítiques desplegades des de les institucions de la dictadura durant la postguerra per reforçar els suports socials, penetrar a les fàbriques i seduir les capes populars. Resseguint les seves pàgines es podrà conéixer la mobilització i la propaganda entorn la justícia social, els discursos obreristes de Girón, la construcció de les Obras Sindicales, la penetració de la Sección Femenina en l'àmbit domèstic a canvi de llet i sabó quan la misèria era omnipresent... El règim va tenir moltes dificultats per convèncer els desafectos, però aquest llibre mostra fins a quin punt ho va intentar.

Giuliana Di Febo, Renato Moro (coords.), Fascismo e franchismo. Relazioni, immagini, rappresentazioni. Roma, Rubbettino, 2005.

El text recull diferents articles que aporten interessants perspectives i elements de debat sobre els moviments i règims feixistes i les categories de definició que els afecten. En aquest sentit és fonamental aprofitar les potencialitats de la història comparada, no només en l'anàlisi de les relacions diplomàtiques, sinó també a partir de les representacions que uneixen mites e ideologia en l'estudi de la propaganda i dels rituals polítics. L'anàlisi es desenvolupa en aquests dos àmbits, destacant les aportacions de diversos especialistes italians i espanyols.

Pelai Pagès i Blanch (dir.), La transició democràtica als Països Catalans. Història i memòria. València, PUV, 2005.

El text recull diferents reflexions sobre la nostra història immediata que es realitzaren durant el simposi sobre la transició que va tenir lloc a València en el marc de la XXXIII edició dels Premis Octubre de l'any 2004, que convoquen la Fundació Ausiàs March i Edicions Tres i Quatre. Es tractava de donar la paraula als historiadors i de permetre a alguns dels protagonistes que van tenir un paper més o menys important durant la transició que expliquessin les seves experiències i en traguessin les conclusions pertinents.

Campus d'excel·lència internacional U A B