María Teresa González de Garay i José Díaz-Cuesta (eds.) Actas del congreso internacional “El exilio literario de 1939. Setenta años después” (textos on-line i gravacions audiovisuals), Universidad de La Rioja, 2012.

S’han publicat on-line les actes d’aquest congrés celebrat entre els dies 9 i11 de desembre de l’any 2009 a Logroño, a la Universidad de la Rioja. Inclouen el treball de Neus Samblancat Miranda que porta per títol “La piel del tiempo. Memoria y exilio en El perfume de mi madre era el heliotropo de María Teresa León”.

Es poden consultar aquesta i altres comunicacions i ponències en aquest enllaç: Actas congreso internacional “El exilio literario de 1939. Setenta años después”


Francesc Trabal [edició i pròleg de Maria Campillo], Els contracops de l’enyorança. Escrits d’exili, Sabadell, La Mirada, 2012

En aquest llibre Francesc Trabal recull només sis anys d’articles, però sembla que gairebé totes les experiències possibles de l’exili es concentrin a Els contracops de l’enyorança. Però la central i indefugible és l’enyorança esborronadora i radical, aquella que només experimenta l’home religiós que necessita tornar a la falda, com tant sovint diu Francesc Trabal, de la pàtria. Els articles ens aboquen de l’optimisme inicial per salvar-se del malson del derrotat a l’enyorança corrosiva i amarguíssima. La singularitat, per tant, dels articles del primer exili, entre el 1940 i el 1946, no rau en el mostrari de sentiments de l’exiliat, sinó en la possibilitat de seguir de prop la ruta interior d’un home de lletres amb un amor per la pàtria de caràcter cardinal, mortificant i d’estirp netament religiosa. Aquest amor es diu Catalunya i s’expressa de tantes maneres que és d’això del que veritablement tracten els articles en el rerefons de l’experiència de l’exili, i malgrat ella i contra ella.


Sebastian Balfour (ed.), Barcelona malgrat el franquisme. La SEAT, la ciutat i la represa sense democràcia. Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Museu d’Història de Barcelona, 2012.

La dècada de 1950 a Barcelona va resultar decisiva per articular les bases de la metròpoli i de la Catalunya dels seixanta i els primers anys setanta. El potencial humà de la ciutat, amb mà d’obra qualificada i una arrelada tradició fabril, fou un factor clau per a la recuperació industrial malgrat les traves del primer franquisme. El present volum s’endinsa en els canvis estructurals en aquests anys per aprofundir a continuació en el seu impacte socio-econòmic, social i urbà en les dècades següents. Els diferents escrits sobre aquest darrer període de creixement sense democràcia posen un èmfasi especial en l’urbanisme i en la crisi de l’habitatge, en la immigració i els conflictes socials, entre altres temes.
Destaquem els articles de Martí Marín “La immigració a Barcelona, de la postguerra al desarrollo. Suburbialització, dictadura i conflicte” (pp. 109-128); Nàdia Varo “Lideratges i models de protesta a la Barcelona dels anys cinquanta (1951-1964)” (pp. 165-184) i Javier Tébar “Llenguatges de classe i cultures polítiques a la Barcelona de mitjan segle XX” (pp. 185-210).


Gracia Dorel-Ferré (coord.), Comme une étoffe déchirée. Les Catalognes avant et après le Traité des Pyrénées. Canet, Edicions Trabucaire, 2012.

Aquesta obra, conté les actes de les primeres trobades d’història de l’Association Française des Catalanistes. Publicada dins la col·lecció Cultura catalana, que aplega els universitaris i estudiosos d’aquesta associació que obren a favor d’un major coneixement de la llengua i cultura (literatura, història, arts) catalanes als territoris on s’expressen. L’obra contempla l’anàlisi històric de l’espai català des de l’Edat Mitjana fins a la fi del segle XX.
Destaquem l’article de Martí Marín i Corbera: “De derrotada a problemàtica i d’hostil a integrada: la política del franquisme a Catalunya entre 1939 i 1960” (pp. 168-186) on analitza l’evolució de les polítiques del règim respecte Catalunya i la relació de la societat catalana vers el nou estat. Des de les oligarquies autòctones que van col·laborar activament amb la dictadura malgrat les reticències inicials del règim cap alguns d’aquests sectors acusats de catalanisme i la creixent oposició de masses que va anar articulant-se progressivament fins arribar als anys seixanta.


Javier Tébar Hurtado (ed.), Resistencia ordinaria. La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público, 1963-1977. València, Publicacions de la Universitat de València, 2012.

Aquesta obra col·lectiva constitueix una història social de la «resistència ordinària» al Franquisme durant els anys seixanta i setanta, a partir de l’estudi de la dinàmica relació entre les formacions antifranquistes catalanes, la seva militància i la repressió exercida pels jutjats i el Tribunal d’Ordre Públic. La primera part se centra en l’anàlisi i la interpretació de les actituds dels militants antifranquistes i les formes que adoptava l’acció política en la seva relació amb la repressió policial i judicial. La segona part del llibre, a partir d’aproximacions monogràfiques, traça una panoràmica de conjunt de les principals organitzacions antifranquistes de Catalunya, des del moviment obrer i estudiantil fins al PSUC i les formacions socialistes, anarquistes i catalanistes, sense oblidar l’esquerra revolucionària i l’independentisme.

En destaquem els articles de Javier Tébar Hurtado: “La ‘resistencia ordinaria’ durante el tardofranquismo” (pp. 29-55); “El movimiento de las Comisiones Obreras: el desafío obrero de la dictadura” (pp. 107-122) i, conjuntament amb Nadia Varo Moral, “Los ‘enemigos evidentes’ del régimen ante el Tribunal de Orden Público” (pp. 57-83). També destaquem de Nadia Varo Moral: “Mujeres y Hombres: la ‘represión sexuada’ de la militancia política” (pp. 85-103); de Carme Molinero i Pere Ysàs: “‘Por la Democracia y el Socialismo’. El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)” (pp. 135-145); de Ricard Martínez i Muntada: “A la izquierda de lo posible. Las organizaciones revolucionarias durante el tardofranquismo y más allá” (pp. 147-157); de Fernando Hernández Holgado: “Cenetistas, anarquistas y libertarios varios, 1963-1977” (pp. 159-168); i de David Ballester Muñoz: “El socialismo catalán y su particular presencia ante el TOP” (pp. 169-178). 


Manel Risques, L’Estat a Barcelona. Barcelona, Base, 2012.

Entesa pel govern de Madrid com una ciutat que calia vigilar, Barcelona va haver de patir l’opressió de les estructures de control estatals. Centralistes i de tarannà militar, els governadors civils varen ser els encarregats de vetllar pels interessos de L’Estat a Barcelona.
Els governadors civils, figura política creada a la Constitució de 1812, varen marcar l’evolució de l’Estat espanyol cap a una estructura centralitzada i militaritzada, de caràcter excloent i poc integrador. L’ordre públic esdevingué una problemàtica decisiva del càrrec, sobretot a Barcelona —la província més conflictiva d’Espanya—, que sovint determinà la inestabilitat del govern central. El governador civil era un càrrec escassament professionalitzat, abocat a defensar els interessos del partit i a contactar amb les elits provincials, i es va trobar sovint subordinat al capità general, veritable poder fàctic de l’Estat a Catalunya. El franquisme reforçà la institució, i en radicalitzà el seu contingut centralitzador i repressiu.


Jordi Guixé Coromines, La República perseguida. Exilio y represión en la Francia de Franco, 1937-1951. València, Universitat de València, 2012.

La República Perseguida és un estudi exhaustiu de la repressió exterior del règim franquista. De l’obsessió repressora i perseguidora d’un exèrcit rebel convertit en Estat. Aquest Estat franquista va tenyir de vermell a tot l’univers demòcrata i republicà per poder doblegar-lo i sotmetre’l. Però l’aparell de l’Estat també va funcionar al país veí: França. Allà, on el gros del col·lectiu exiliat va tenir la seva pitjor part, es configuraren sempre pactes, relacions oficioses i negociacions policials per seguir reprimint als refugiats polítics espanyols. França va actuar sempre amb doble moral i es va doblegar, moltes vegades davant les peticions espanyoles. El llibre analitza casos particulars i també la política i geoestratègica diplomàtica, s’endinsa en la persecució policial de republicans, en formes, mètodes, noms i cognoms i analitza un llarg període secrets que no fan més que confirmar la capacitat camaleònica letal del règim franquista per anar ressituant la seva pervivència política. En el llibre trobarem casos com els del policia Pedro Urraca, Victor Druillet, com repressors, així com els perseguits, Azaña, Largo Caballero, Nicolau d’Olwer, Companys, etc. tractats a mode d’exemple repressiu. Una repressió que va començar amb els primers agents i espies del SIFNE en França al 1937 i arriba fins la Cacera de Bruixes en els 50. Tot un arc temporal complex, analitzat mitjançant nombrosos arxius i un llarg treball d’investigació.


Manel Risques (coord.), Un segle d’Història de Catalunya en fotografies. Volum IV: Temps de Crisi i Transició. Barcelona, Grup Enciclopèdia Catalana, 2012.

Aquest llibre és l’últim dels quatre volums de l’obra Un segle d’història de catalunya en fotografies, que, sota la direcció de Manel Risques, tracta de mostrar-nos de manera visual, plàstica i directa l’evolució de Catalunya en els darrers cent anys. A través de la fotografia en blanc i negre ens acostem a imatges desconegudes i carregades d’informació de veritable interès històric al voltant d’esdeveniments i processos com la Setmana Tràgica, la Segona República, la Guerra Civil Espanyola, el Franquisme o la Transició Democràtica, així com personatges històrics com Lluís Companys, Manuel Azaña o Francesc Macià, entre d’altres.
Tots ells comparteixen pàgines amb persones anònimes, retratades en diferents moments de la vida quotidiana o protagonitzant moments de la història del país. Les imatges procedeixen d’arxius de tota Catalunya, captades per prestigiosos fotògrafs com Josep Maria Sagarra, Josep Gaspar, Agustí Centelles, Brangulí o Pérez de Rozas, així com de persones anònimes. Un segle d’història de Catalunya en fotografies vol oferir una visió diferent del passat de Catalunya a través de la fotografia en blanc i negre.
L’obra, dividida en quatre volums, s’organitza de la següent manera: 1 Un temps entre el passat i el futur (fins a 1931); 2 Temps de reforma, guerra i revolució (1931-1939); 3 Temps de dictadura, postguerra i canvi social (1939-1969); 4 Temps de crisi i transició (1969-1980). Cada volum s’estructura de la mateixa manera: una introducció de l’època, redactada pel director de cada volum (que són, respectivament: Conxita Mir, Ricard Vinyes, Carme Molinero conjuntament amb Pere Ysàs, i Manel Risques) i la presentació dels grans elements que caracteritzen la fotografia de cada època, amb les imatges relacionades.
Aquest quart volum abasta des de l’inici de la crisi irreversible del franquisme, a la darreria dels seixanta, fins a l’any 1980, moment en què es constitueix el Parlament de Catalunya, data rellevant en el llarg i complex procés de transició.


Antonio César Moreno Cantano (coord.), Propagandistas y diplomáticos al servicio de Franco (1936-1945). Xixón, Ediciones Trea, 2012.

Aquesta obra, de caràcter col·lectiu i multidisciplinar, analitza, descriu e interpreta, l’acció exterior de determinats personatges sota la bandera de l’Espanya franquista, o al seu favor. Dins d’aquesta nòmina de col·laboradors (per no dir “fidels funcionaris”), s’inclouen diplomàtics de carrera (que en molts casos traicionaren a la Segona República), periodistes, escriptors o sacerdots que, malgrat procedir d’àmbits polítics, ideològics i personals molt diferents, coincidiren en la defensa i promoció de la causa franquista en l’estranger durant els convulsos anys de la guerra civil i de la segona guerra mundial.
Mitjançant l’aproximació i estudi de tals “diplomàtics i propagandistes” (com el compte de Jordana, el duc d’Alba o José Félix de Lequerica, a més d’altres menys coneguts) s’analitzen també les relacions bilaterals entre Espanya i països com Estats Units, Gran Bretanya, França, Itàlia, Suissa i Cuba, el que contribueix decisivament a un millor coneixement i comprensió de la política exterior i cultural espanyola de la primera meitat del segle XX.
La labor que van desenvolupar en Europa i Amèrica aquestes personalitats en benefici de la consolidació i acceptació del règim de Franco, durant la guerra civil i la segona guerra mundial, posa en evidència la ambivalent, ambigua i polièdrica política exterior espanyola.


Raúl Aquilar Cestero, Memòries d’una feixa. La urbanització d’un poble pagès de la regió de Barcelona (Matadepera, 1931-1983). [Matadepera], Ajuntament de Matadepera i COS República de Paper, 2012.

El llibre explica la història d’un petit poble pagès de la regió de Barcelona, dedicat eminentment al cultiu de la vinya i als treballs del bosc, que al llarg del segle XX esdevé un municipi residencial de més de 8.000 habitants amb un alt nivell de renda i de benestar. Aquesta transformació, que resumidament podria semblar una història d’èxit i progrés ininterromput, és també la història d’una tragèdia social, cultural, política i ecològica marcada per la desaparició de la pagesia, la guerra civil, la manca de llibertats de la dictadura franquista i la urbanització indiscriminada del paisatge agrícola i forestal.

Aquest llibre és una versió menys acadèmica d’un treball de tesi doctoral que, d’acord amb un seguit d’evidències documentals i testimonis orals i escrits, explica quins elements van ser clau en aquesta transformació del paisatge rural i en la construcció de la nova realitat urbana de Matadepera. La seva funció, per tant, és oferir un punt de partida per apropar-se al coneixement del passat local i entendre com aquest es relaciona amb l’evolució i la història del conjunt de la societat. Un coneixement que, segons la història social, és imprescindible perquè els ciutadans sapiguem d’on prové la nostra societat i debatem democràticament cap a on ens agradaria que caminés en el futur.


Ismael Saz, Ferran Archilés (eds.), La nación de los españoles. Discursos y prácticas del nacionalismo español en la época contemporánea, València, Publicacions de la Universitat de València, 2012.

Sense abandonar l’eix de la història política, aquest llibre ha procurat prestar una especial atenció als àmbits de la història social i cultural. En gran mesura, i malgrat tots els avenços que la investigació acadèmica ha tingut a Espanya, aquests segueixen sent àmbits que pesen poc. Molt especialment, el de la història cultural, menys treballat en la realitat del que es pretén. El subtítol de l’obra, “discursos y prácticas” del nacionalisme espanyol, pretén, en definitiva, cridar l’atenció sobre aquest tipus d’enfocaments basats en la història social i cultural i la potència dels seus resultats. En aquest sentit cal destacar que quasi la meitat de l’obra correspon a joves investigadors que han elaborat recentment, o estan en procés, les respectives tesis doctorals, emparades en noves perspectives. Destaquem també les aportacions de José Luis Martín Ramos: “La izquierda obrera y la cuestión nacional durante la dictadura” (pp. 301-322) i Pere Ysàs: “Construcción democrática y construcción nacional en Catalunya” (pp. 341-360).
Aquesta obra no pretén ser cap suma ni síntesi d’un tema tant vast com el del nacionalisme espanyol del segle XX. Però pretén contribuir a mostrar noves vies i anàlisis concrets, molts dels quals han rebut poca atenció. El lector trobarà sobre els discursos televisius, cinematogràfics, la música, la novel·la, l’esport o la sociabilitat en relació amb el nacionalisme espanyol, així com sobre la historiografia, l’exili, el gènere, les polítiques socials, les commemoracions i cultures polítiques. La nación de los españoles és, en definitiva, el resultat de l’apropiació i la pugna de tots aquests discursos i pràctiques que, des de l’Estat o des de la societat civil, han convertit a la nació espanyola en un eix central d’identitat.


Ángel Viñas (ed.), En el combate por la Historia. Barcelona, Pasado y Presente, 2012.

Dirigit i coordinat per Ángel Viñas i amb la col·laboració d’alguns dels historiadors més importants del panorama acadèmic, En el combate por la historia tracta d’enderrocar els mites del franquisme i del revisionisme en general, mitjançant el rigor científic, l’estudi i la investigació honesta i contrastada.
Estructurada en tres grans blocs, Segona República, Guerra Civil i franquisme, l’obra no es limita a presentar un compendi de biografies (tot i que dedica un apartat als actors més rellevants i susceptibles de controvèrsia), si no que s’organitza entorn a temàtiques i esdeveniments fundamentals de cada període.
L’obra inclou a més un epíleg en que es denuncien les “infrapublicacions” que intenten fer revisionisme “suavitzant la barbàrie franquista”. Tanmateix, explica els motius del seu auge en l’actualitat i desmunta les tècniques i mètodes que tergiversen el passat.
Del llibre destaquem els articles de Ferran Gallego “La evolución política de la zona sublevada” (pp. 313-334); Josep Puigsech “Claves sobre la presencia militar y diplomática soviética: el Kremlin nunca quiso dominar España”, (pp. 235-250); José Luis Martín: “Evolución política en la zona republicana. La difícil unidad ante una guerra adversa” (pp. 279-298) i “La rebelión anarquista de mayo de 1937 y sus consecuencias” (pp. 299-312); Joan María Thomàs “La Falange. De la revolución al acomodamiento” (pp. 365-374) i “José Antonio Primo de Rivera” (pp. 861-870); Pere Ysàs “Defenderemos nuestra victoria con uñas y dientes. El tardofranquismo (pp. 705-724) i Albert Reig Tapia “La pervivencia de los mitos franquistas” (pp. 903-920) i “Residuos y derivaciones franquistas: unos ejemplos” (pp. 921-942).


Isidor Boix Lluch, José Luis López Bulla, Carles Navales Turmos i Javier Tébar Hurtado (eds.), Conversaciones en Colomers. Reflexiones sobre sindicalismo y política durante la transición a la democracia en España. Barcelona, Fundació Cipriano Garcia, 2012.

La publicació de la qual són autors els sindicalistes Isidor Boix, José Luis López Bulla, Carles Navales i l’historiador Javier Tébar, membre del CEFID, recull les converses sobre alguns dels episodis del passat protagonitzats per algunes de les persones que formaven part del sindicalisme democràtic antifranquista durant els anys de l’etapa que ha vingut a denominar-se “transicíó” política de la Dictadura a la Democràcia en Espanya. Es tracta d’un conjunt de materials, de reflexions, d’intuicions fruit de la memòria personal, és a dir, del joc entre el record i l’oblit. Als possibles lectors que esperin trobar en aquesta publicació una interpretació del sindicalisme durant aquells mateixos anys en els termes que li són propis a la disciplina històrica, se’ls hi deu advertir de bon principi que no la trobarà. Aquest no és el seu propòsit, el seu ànim és un altre. És el seu resultat el que provablement pugui estimular que altres desenvolupin aquesta interpretació històrica en base a aquesta i altres fonts.


Xavier Domènech Sampere, Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo. Lucha de clases, dictadura y democracia (1939-1977). Barcelona, Icaria, 2012.

En aquest llibre de Xavier Domènech i Sampere s’aborda des de un punt de vista multifocal la història del moviment obrer sota el franquisme i la transició. Les identitats forjades en el seu si, i el paper que van jugar en la seva eclosió com a subjecte social, la natura de la conflictivitat sota la dictadura, la relació entre canvi econòmic i l’emergència d’una nova morfologia de la conflictivitat i el paper essencial que va desenvolupar el moviment obrer en el procés de canvi polític, són les seves temàtiques. El llibre tracta, en aquest sentit, no tan sols d’historiar un subjecte social, sinó també d’interpretar globalment les seves causes, raons i rols. El tramat de fons són les circumstàncies extraordinàries que van viure els homes i les dones que, pertanyent a la classe treballadora, van sofrir una de les dictadures més longeves del segle XX europeu. Homes i dones que van mantindre i construir identitats des de les quals poder resistir, formes de lluita des de les quals poder transformar la vida de la majoria i un model de conflictivitat que va estar en la base del principal desafiament que va sofrir la dictadura fins fer-la inviable. Un procés on guanyaren i també perderen, un procés que, més enllà de la lectura política, econòmica i social, va estar travessat per la lluita de classes que impregnà tot el seu desenvolupament.