Pau Casanellas, César Lorenzo, “Lucha antirrepresiva e influjo unitario en la movilización antifranquista: las Comisiones de Solidaridad (1969-1977)”, Historia y Política, 43, 2020, pp. 291-326.
La mobilització unitària de suport als represaliats polítics és un aspecte pràcticament sense estudiar, però de notable rellevància, de la lluita antifranquista. Aquest article pretén ajudar a omplir aquest buit. En un context de marcat enduriment de la repressió, les organitzacions clandestines i els moviments socials d’oposició es van dotar d’una eina transversal per ajudar les víctimes i denunciar-ne la situació. Els primers exemples es documenten el 1967 a diferents localitats, però és a partir d’inicis del 1969 quan es constitueix el principal germen del moviment: la Comissió de Solidaritat de Barcelona. Aquest nucli inicial i més destacat s’estendrà els anys següents a altres municipis de Catalunya, primer, i Madrid i altres capitals, més tard. A través de l’estudi de la documentació generada per aquestes noves plataformes, així com de la realització d’entrevistes a alguns dels seus components, se’n constata la importància com un dels eixos vertebradors del nou tipus d’oposició a la dictadura. Gràcies al treball de les Comissions de Solidaritat es va aconseguir esmorteir l’embat repressiu alhora que deslegitimar el règim i aglutinar les diferents sensibilitats presents a l’antifranquisme. Així mateix, no es pot obviar la influència d’aquesta experiència en la creació d’organismes unitaris d’oposició durant el franquisme i la transició.
Sansueña. Revista de estudios sobre el exilio republicano de 1939, suplement, número 1, 2020.
Els Suplements de Sansueña inicien el seu recorregut aquest any 2020 com un complement de la revista perquè no tenen un caràcter miscel·lànic sinó monogràfic. Concretament, en aquest Suplement de Sansueña número 1, amb el títol Adolfo Sánchez Vázquez (1915-2015). Filosofia, estética y literatura, es publiquen quinze articles sobre el filòsof marxista i exiliat republicà espanyol de 1939 més influent en les esquerres llatinoamericanes, amb el qui el GEXEL va mantenir una llarga i prolífica relació.
Sansueña. Revista de estudios sobre el exilio republicano de 1939, número 2, 2020.
S’ha publicat el número 2 de la revista Sansueña, impulsada pel GEXEL-CEDID amb l’objectiu de contribuir a la reconstrucció de la memòria històrica, cultural i literària de l’exili republicà espanyol del 1939 i promoure les diferents línies de debat al voltant de la producció de les cultures d’aquest exili.primer exili.
Arañó Vega, Laia i Garcia Raffi, Josep V. «La identitat i la pèrdua en l’epistolari del primer exili del conseller Carles Pi i Sunyer (1939-1940)»; Bacardí, Montserrat, «Alteritat i modernitat. Traducció catalana a Buenos Aires», Afers (fulls de recerca i pensament), 96/97, 2020, pp. 307-322 i 309-324.
El darrer número de 2020 de la revista Afers (fulls de recerca i pensament) presenta el dossier «Literatura catalana d’exili», coordinat per Oriol Teixell Puig. Entre altres treballs, inclou un article de Laia Arañó i Josep Vicent Garcia Raffi sobre el primer exili de Carles Pi i Sunyer estudiat a través del seu epistolari i un altre de Montserrat Bacardí dedicat a l’activitat de traducció catalana dels exiliats a Buenos Aires.
Carme Molinero, “Empresarios a la búsqueda de partido: las conflictivas relaciones entre la CEOE y el gobierno de Suárez”, pp 257-282; Xavier Domènech (et al.), “Debate: El procés de Cataluña en perspectiva histórica”, pp 327-355, Ayer, 120, 2020 (4).
Aquest número d’Ayer presenta l’article de Carme Molinero “Empresarios a la búsqueda de partido: las conflictivas relaciones entre la CEOE y el gobierno de Suárez”, on, en el context de la inquietud generada pel nou escenari polític després de les eleccions de 1977 entre la cúpula empresarial en fase d’organització, aborda alguns dels punts més conflictius de la relació entre la CEOE i el govern d’UCD, així com la intervenció directament política de l’organització empresarial que va contribuir a la dimissió d’Adolfo Suárez. Ayer també presenta un debat on participa Xavier Domènech amb Mariona Lladonosa, Javier Moreno i Joan-Pau Rubiés sobre el context històric del procés de Catalunya.
Joan Maria Thomàs (et alii.), “Dossier: ¿Ha terminado la Guerra Civil? España 1939-1953”; Joan Maria Thomàs, “La larga sombra de la Guerra Civil: España y las grandes potencias (1939-1953)”pp. 11-26; Xavier Casals, “La influencia de Argelia en la violencia política de la Transición española (1975-1982)”, pp. 213-240. Dictatorships and Democracies. Journal of History and Culture, nº 8, 2020.
El número 8 de la revista Dictatorships and Democracies presenta el dossier “¿Ha terminado la Guerra Civil? España 1939-1953”, coordinat pels investigadors Ursula Hennigfeld, Jenny Augustin, Raanan Rein, i el membre del CEDID Joan Maria Thomàs, que dedica un article a la “La larga sombra de la Guerra Civil: España y las grandes potencias (1939-1953)”. Aquest mateix dossier conté l’article de Xavier Casals sobre “La influencia de Argelia en la violencia política de la Transición española (1975-1982)”.
Pere Ysàs, “Elaboración y debate de la Constitución del 78”, Spagna Contemporanea, 57, 2020, pp. 33-50.
Els resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977 transformaren les Corts en Assemblea Constituent. L’article analitza el procés de redacció de la Constitució espanyola de 1978, amb especial atenció als debats parlamentaris sobre els aspectes més importants i controvertits, la qual cosa permet conèixer les diferents posicions dels principals grups polítics i els acords assolits. El gran acord final fou el resultat d’un extens debat en què es va discutir de tot, des de la forma de govern fins al concepte de nació espanyola, des dels drets i llibertats garantits fins als models econòmics i socials que podrien tenir cabuda a la Carta Magna.
Steven Forti (ed.), “A vueltas con el Procés. Cambios y continuidades en la política y la sociedad catalanas”, Historia del Presente, 35, 2020/1
A vueltas con el Procés pretén oferir una visió panoràmica de la política i la societat catalanes en es anys del Procés (2010-2019): per un costat, s’aprofundeix en qüestions poc explorats o territoris encara verges i, per l’altre, es té en compte un enfocament interdisciplinari, atent tant a la ciència política com a la sociologia. El monogràfic compta amb les aportacions de Paola Lo Cascio, Gemma Ubasart, Andrew Dowling, José Manuel Rúa i Steven Forti. S’afronten diferents qüestions de la història catalana del temps present com l’activitat del govern autonòmic, la transformació de les elits polítiques nacionalistes, els canvis viscuts per la societat, el món del treball, l’associacionisme i la dimensió populista del que es coneix com a “Procés”. Índex.
Steven Forti (amb Maximiliano Fuentes Codera, eds.), “Entre naciones e identidades políticas: circulaciones de ideas y proyectos colectivos entre Europa y América Latina”, Pasado y memoria. Revista de Historia Contemporánea, 20/2020
El dossier pretén realitzar, des d’una perspectiva d’història post-nacional, una aportació al camp dels múltiples nexos intel·lectuals i políticas entre Europa i Amèrica entre el darrer terç del segle XIX i la primera meitat del segle XX. El monogràfic està format per quatre articles -els autors dels quals són Javier Esteve Martí, Marco Masulli, Alicia San Martín Molina y José Rilla- els quals, encara que estudien països (Brasil, Argentina, Uruguai, Itàlia, Espanya, França), períodes històrics, corrents intel·lectuals i famílies polítiques diferents, tenen notables punts de contacte.
Carlos Ordás: “El Movimiento de Objeción de Conciencia en la década de 1980”, Ayer, nº 116, desembre de 2019, pp. 277-303
La campanya d’insubmissió iniciada el febrer de 1989 va suposar la continuació d’una línia de desobediència a l’Estat que durava gairebé dues dècades. A diferència del context polític precedent, a partir de les eleccions de 1982 el Govern de la democràcia gaudia d’un important grau de legitimitat política i social per a fer complir la llei. No obstant això, els joves antimilitaristes van aconseguir posar en marxa la insubmissió i qüestionar la legitimitat del Govern. Tot això va ser fruit de l’evolució del context polític i social, així com de l’evolució interna dels grups antimilitaristes, especialment el Moviment d’Objecció de Consciència, que va acabar configurant-se com un important espai de trobada, mobilització i activisme polític de la joventut espanyola.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal: “El franquisme català i Europa: de Munic a París”, Dictatorships and Democracies. Journal of History and Culture, nº 7, 2019, pp. 191-245
Les dretes catalanes del 1936 no van ser immunes a la contaminació del discurs feixista europeu dels anys trenta del segle passat. En el context excepcional de la Guerra Civil espanyola, els elements polítics i intel·lectuals del món conservador català (dirigents polítics com Francesc Cambó, joves periodistes i escriptors com Ignasi Agustí, etc.) van assumir, de forma conscient i volguda, el discurs interpretatiu generat pels feixismes europeus: l’antisemitisme, la guerra dels imperialismes occidentals (l’anglosaxó i el francès), la legitimitat del renaixement alemany, etc. A la caiguda de París, el juny del 1940, els franquistes catalans havien arribat a un consens transversal inqüestionable: les democràcies eren els règims dèbils del passat; el present era per als règims valents i enèrgics; el futur seria un nou ordre europeu alliberat de les rèmores de la Il·lustració.
Jordi Sancho Galán, “«Nuestro 68 fue el 66». El movimiento estudiantil de Barcelona en el marco global de los sesentayochos (1965-1969)”, Historia del Presente, 2019, n. 34, pp. 161-176.
Entre 1965 i 1969 van produir-se revoltes estudiantils significatives en més de mog centenar de països, d’Estats Units i Canadà a Brasil, de Mèxic a Bèlgica, Polònia o Japò. Encara que, en general, en referència a aquestes mobilitzacions, el seu principal focus va desenvolupar-se a les ciutats, així, de Berkeley a Tòkio, passant per Ciutat de Mèxic, Berlín, Milà, París, Roma, Praga i també Madrid i Barcelona, entre moltes altres ciutats universitàries, la contestació estudiantil va prendre partit en el debat polític i social amb una magnitud i forma com mai abans s’havia vist. En aquest article, Jordi Sancho Galán realitza un estudi comparatiu entre les ciutats de Barcelona, Berlín i Pisa, i insereix el cas de Barcelona en la lògica internacional. Es tracten aspectes com la importància del SDEUB, com un espai de debat públic i pràtica democràtica, així com la posterior radicalització per part de la vanguarda del moviment estudiantil, i la sempre present repressió.
Nil Bosch Navarro, “La lucha por el relato: el conflicto Árabo-Israelí y la Unión Europea”, ICPS, Colección Working papers, 2019 n. 360.
El conflicte arabo-israelià ha estat objecte d’una intensa lluita entre els seus actors per imposar el seu relat de la realitat i la Unió Europea, un dels marcs en els que aquesta pugna ha presentat una evolució històrica més dinàmica i ha acabat per influir en l’aproximació que es realitza sobre el conflicte. Encara que hagi passat a un segon pla de l’escena internacional, estats, lobbys i partits tracten d’imposar la seva pròpia visió del conflicte, una situació que amb l’auge de l’extrema dreat pot acabar per comprometre el cuestionat paper comunitari en el conflicte.
Steven Forti, “De la banalització del fascisme al sobiranisme de Salvini”, Nous Horitzons, 2019, n. 221, pp. 82-85.
La revista Nous Horitzons ha dedicat un monogràfic a l’extrema dreta a Europa en el qual s’aborden diferents qüestions, des de les seves causes i orígens fins a la seva organització i discurs. A més, una sèrie d’articles presenten estudis de cas, des de França i Alemanya a Espanya i Itàlia. Steven Forti analitza la realitat del país transalpí amb l’ascens de la Lliga de Matteo Salvini que vincula al constant treball de banalització del feixisme realitzat a partir de principis dels anys noranta amb l’entrada en política de Silvio Berlusconi.